L a mina es va planejar durant l’època franquista entre el 1957 i el 1975 per reallotjar els barraquistes del carmel, can tunis i la bota. Es van construir uns 2100 habitatges de 70 m2 en uns polígons residencials de 7 plantes. El que era una solució d’habitabilitat no comportava una solució a nivell social, segurament era al contrari, ja que col·locaven a tota la gent junta, en una mateixa area, sense tenir en compte la problemàtica social, econòmica, laboral i cultural que tenia la majoria de la gent que hi anava a viure. A més de la manca de dotacions que el pla tenia.
Les darreres actuacions urbanístiques que s’han dut a terme son bàsicament sobre l’espai públic i estan dotant la mina de tots els equipaments necessaris. Son bons plans, sobretot El pla de transformació urbana del barri de la mina que ha guanyat el premi europeu d’urbanisme i que es basa en un aspecte nou, descuidat pels anterior, que es un estudi social i antropològic de la gent que hi viu, per fer-se una idea real de la població i les seves necessitats.
Personalment, crec que si no fos per l’optativa, mai hagués anat a la mina. Em va sorprendre el bon estat en el que està l’espai públic per no esmenar la quantitat i qualitat de l’obra nova, tan pública com privada, tan equipament com vivendes. Em va semblar, al contrari del que pensava abans d’anar-hi que era un lloc digníssim per viure-hi. Esperem que el nou flux de gent que hi vagi a viure, els nous equipaments i transport no només millorin la qualitat visual de l’espai, sinó que generin una sensació als “miners” de ganes de mantenir-ho i millorar-hi la seva qualitat de vida.
