Vila Olímpica

La creació de la Vila Olímpica no només va ser una operació urbanística i d'un nou barri residencial. Això va ser el segon pas. El primer pas i clau per a l'èxit del segon va ser el desviament d'una part de les línies de ferrocarril que passaven per la línia de costa i que ha permès fer el passeig; el desviament d'una altra part de les vies de forma soterrada i la creació de la ronda litoral que permet que el tràfic pugui passar en un nivell inferior i sense interrompre la vida peatonal del passeig. Aquest conjunt d'accions van permetre en el seu dia la creació d'un nou barri residencial que a pesar de que té moltes virtuts, també manca en alguns aspectes.

En primer lloc, li manca més moviment quotidià i comercial, ja que ha acabat essent un barri massa residencial, de baixa densitat que no permet comerços a les plantes baixes. L'amplitud excessiva de les vies i la baixa densitat només fa que augmentar aquesta sensació i genera falta d'intimitat i d'acolliment. A nivell d'urbanització es molt correcte, ja que les vies es connecten molt bé amb la resta de la ciutat i tampoc li manquen parcs i espais verds i peatonals però si que li falta més detall de petita escala: l'usuari acaba sentint-se una formiga entre els grans edificis i les grans mansanes. D'altra banda, les grans mansanes s'han quadrat bé amb la continuació de l'eixample però no podem dir el mateix de l'interior d'aquestes donat que es veuen poc treballades. El passeig marítim està molt ben integrat, amb transport i carrils bici al llarg de tota la costa i zones de passeig i esbarjo molt correctes, que aconsegueixen connectar la ciutat amb el mar en una zona on mai ho havia estat.

A Tarragona no hi trobem cap intervenció urbanística d'aquest tipus però si que hi trobem la necessitat de fer-ne una al passeig marítim. Actualment es troba en una situació semblant ja que el passeig només connecta amb el mar però no amb la ciutat. Un gran desnivell i el pas de les vies del tren generen una barrera física entre la ciutat i el mar semblant a la que hi havia llavors a la Vila Olímpica. Crec que soterrar les vies i generar un passeig a la part superior ajudaria a apropar el mar a la ciutat.

Ciutadella, parc o barrera

El parc de la Ciutadella gaudeix d'un lloc privilegiat i no es podria entendre sense la seva història. Antic barri pescador, transformat en base militar, es una gran extensió verda que queda aprop de tot arreu. Respecte la seva posició, hauríem de dir que la seva proximitat amb la Ciutat Vella el fan molt preuat, ja que no hi ha gaires cascs antics que gaudeixin d'un pulmó verd tan aprop. Respecte l'Eixample podríem dir el mateix, ja que tampoc trobem gaires parcs de grans dimensions al llarg de tot l'eixample. En canvi, en el cas de la Barceloneta i la Vila Olímpica, la presència d'un parc no es gaire rellevant, ja que les dues gaudeixen de passeig marítim a més de zones verdes. Tot i així, podem notar que la Ciutadella fa de connector entre totes aquestes parts i en aquest sentit s'hauria de qüestionar la seva presència en quant a barrera o tall que fa entre les parts; sobretot si tenim en compte que es un recinte vallat. Potser una possible millora seria retirar aquesta valla i donar més transparència al parc per evitar aquest tall.

Respecte el zoo, tothom coincideix en que desmereix el parc, ja sigui per la reducció de superfície com pel tall que suposa en quant a accessos per la part de la Barceloneta. Deixant de banda els beneficis que pot suposar la presència d'un zoo, pel que fa al parc no hi interactúa gens i només el perjudica. Segurament es podria haver trobat algun lloc més idoni on s'integrés més en l'entorn.
D'altra banda i tornant al parc podem distingir clarament dues parts interiors una ampla, arbolada, pensada per passejar i inspirada en el racionalisme dels parcs francesos i una altra més orgànica i exòtica, ideal per perdre's que evoca romanticisme. Es una distribució senzilla, que amb el temps s'ha anat difuminant. Respecte a l'ús que se li dóna és un parc més aviat introvertit i d'ús domèstic. Té l'avantatge de no estar massificat però d'altra banda es estrany veure-hi gent que no es de la zona. Ningú es planteja anar-hi expressament per fer-hi un volt, ja que per això la gent prefereix Collserola o Montjuic.
No es pot comparar amb cap parc de Tarragona, ja que els parcs que trobem allí que s'aproximin en les seves dimensions, no tenen el mateix caràcter. La zona verda que hi ha al llarg del riu Francolí no té cap equipament i no està ni vallat ni ajardinat. En dimensions molt més reduides potser ho podríem comparar amb Camp de Mart, un petit parc al costat de les muralles que té un escenari amb grades cobert, especial per fer-hi concerts o espectacle i que alhora consta d'uns jardins sinuosos, amb un fons de muralla i on et vas trobant estàtues i escultures del món romà.

La problemàtica del 22@

La problemàtica del barri comença amb la decisió de construir un polígon industrial apartat que no genera vida. Actualment, ens trobem en un barri de construccions i urbanització degradats on li cal una rennovació d’usos i millora de l’urbanització. A més, aquest barri ha passat a formar part d'un nou centre urbà i les noves intervencions per transformar les problemàtiques de la zona s'han dut a terme sota el pla anomenta 22@. En aquest pla es busca la varietat d'usos que fuig de la divisió ciutat de treball, ciutat dormitori.
Un dels principals problemes es l'excessiva heterogeneitat del barri i el perill d'augmentar-ne la dispersió. En els seus inicis el barri ja estava format per dues realitats: la indústria i la vivenda de baix cost, però tot i així tot junt formava un únic teixit. Actualment ens trobem amb la problemàtica d'un barri que s'està transformant i on hi conviuen l'antic i el nou sense mesclar-se ni tenir-se en compte. Es xocant veure com un carrer ple de forats hi conviuen un edifici on la pintura cau a troços i un altre on el mur cortina s'eleva imponent amb una arquitectura high-tech que poc té de respectuosa. Podem afegir, a més, que d'entre els edificis nous també hi manca una falta de coherència. La voluntat de la majoria es ser singulars, destacar sobre la resta i tancar la mirada a la història de l'entorn. Caldria apostar més pel camí que han seguit algunes construccions que han apostat per la recuperació i manteniment dels edificis patrimonials amb una restauració i adaptació als nous usos. Es l'exemple de "Cal Framis" del Jordi Badia, una antiga fàbrica que es va catalogar com a edifici patrimonial i segons el meu punt de vista, es una de les millors intervencions de tot el 22@.A Tarragona no tenim cap barri que hagi sofert aquest tipus de canvi. El que si que queda clar es justament aquesta absència de mescla entre industria i vida quotidiana, ja que la industria sempre ha estat desvinculada del centre urbà. Al contrari de Barcelona, a Tarragona la industria petroquímica s’ha instal·lat tota ella al llarg de tot el territori del Camp de Tarragona i actualment forma un dels paisatges més sobrecollidors de la indústria del pais. En aquest cas, la desvinculació ha estat marcada per les dimensions de la indústria, ja que han estat necessaries moltes hectàrees per abastir la superfícies d'aquestes indústries. La vida i el comerç han quedat resguardats en els nuclis urbans i el treball a les fàbriques sempre ha necessitat de transport.

El Serrallo, barri de pescadors

Es gratificant veure un exemple real de fins a quin punt l’urbanisme pot arribar a ser causa o solució de problemes que van molt més enllà de l’urbanisme, com són la qualitat de vida, la convivència, la integració i marginació o fins i tot la problemàtica de societat.

La Mina es un clar exemple de com un barri marginal en tots els sentits es capaç de recuperar-se mitjançant accions algunes petites i d’altres de més rellevància. La transformació d’un gran buit central que no aconseguia complir les funcions per a les que havia estat dissenyat en una rambla on s’hi col·loquen una sèrie d’elements que li donen vida i activitat com per exemple el tram. Una rambla que reestructura el buit dotant el barri d’un nou eix de connexió amb la resta de la ciutat i concretament amb el nou fòrum i que a més dóna un nou espai de relació amb bancs i espai verd i ampli. D’altres accions més sutils com són el tractament de tots els acabats de primera qualitat: paviment de granet, papereres de disseny, il·luminació adequada, escocells elegants i d’altres elements de l’urbanisme que eleven la qualitat de la zona.

A Tarragona podríem trobar actuacions de millora similars al barri del Serrallo. Aquest, barri mariner de Tarragona, es delimitat per la via del tren i el mar. Com tants altres barris humils de les nostres ciutats el Serrallo ha estat molt de temps descuidat convertint-lo en un barri considerat gairebé marginal. Això es degut a que Tarragona ha estat, durant la major part de la seva història, una ciutat bicèfala composta d'una Acròpolis, que avui coneixem com a Part Alta, i d'un barri portuari, El Serrallo. El port estava separat del nucli residencial principal, creant així dues ciutats en una. Aquesta convivència o bipolaritat entre els dos nuclis -residencials i portuaris- sempre ha relegat el barri a un segon terme que fins fa poc no se li ha donat importància. En les darreres dècades s’han fet intervencions de caire urbanístic en el front portuari, generant un passeig agradable amb fonts i una elevada peatonalització de la zona. Els comerços que existien a la façana marítima han guanyat molta qualitat i el barri actualment es un lloc de referència de Tarragona.

Barraquisme i construccions barates

Bon Pastor, es el nom que li donem actualment a un barri que es va formar, entre d’altres motius, per l’eliminació del barraquisme a Montjuic l’any 1929 amb motiu de l’exposició universal. Bon Pastor, no va ser l’únic polígon edificat que va tenir Barcelona, ja que a Zona Franca, a Horta o el barri Baró de Viver també al costat del riu Besòs van existir també. Tot i així, Bon Pastor va ser el barri més gran i el que va mantenir més temps la seva estructura integral. De les dues possibilitats de remodelació, la rehabilitació o la demolició, s’ha acabat optant per la demolició i no ha sigut fins l’any 2007 que s’ha dut a terme la primera fase de la remodelació. I es que l’any 2003, quan es va aprovar el pla, van sorgir moltes polèmiques sobre la necessitat d’enderrocar l’integritat d’un barri on moltes de les vivendes estan en bones condicions.

A Tarragona, el barraquisme també va ser un fet preocupant durant els anys 60. La progressiva industrialització, l’augment de la construcció i l’expansió del turisme van ser factors de desenvolupament econòmic que van ocasionar un augment desproporcionat d’immigrants. Part d’aquesta població estrangera va trobar feina i va prosperar ràpidament, però gran part de la nova població va haver de malviure en diferents zones de barraques que es van formar.

La zona més afectada van ser els marges del Riu Francolí on 172 barraques s’hi van instal·lar.

Bonavista, per exemple, va ser el paradigma de l’autoconstrucció i del creixement desordenat. A partir de 1964, el barri es va anar omplint de cases del no res, sense cap tipus de planejament urbanístic, i, òbviament, amb l’absència més absoluta de serveis i d’infrastructures. Actualment són barris perifèrics de Tarragona on s’intenten acondicionar els edificis vells i on es lluita per una millora dels serveis i per una millor integració de barris que sempre han patit un aïllament del nucli urbà.

L'associacionisme a Tarragona

Al llarg de la visita del barri de Gràcia vam poder veure vàries associacions que s’anaven repartint pel barri. L’arquitecte i veí del barri Antoni Ramon ens va explicar fins a quin punt van ser importants i motor del barri els diferents ateneus, centros i associacions. I es que una de les singularitats de Catalunya és l’alta densitat del seu teixit associatiu. Gairebé hi ha entitats de tot i per a tot. Associacions de veïns, de boletaires, d’excursionistes de cap de setmana,
de voluntaris socials, reivindicatives, altermundistes, d’educació en el lleure,
colles de diables, corals... L’origen d’aquesta tradició d’entitats de barri va molt enllà però el moment culminant va ser quan l’única manera que va tenir la gent de refugiar-se davant l’opressió del règim franquista era amb ateneus populars. Així, moltes de les mancances de la societat, que no eren cobertes per l’Administració pública, eren resoltes per l’acció col·lectiva i el treball voluntari.

A Tarragona aquest associacionisme no va ser tant elevat com a Gràcia, però tot i així també es va donar. Es el cas de l’Ateneu Llibertari Alomà que rendeix homenatge a Josep Maria Alomà, històric militant que va lluitar molt contra l’opressió del franquisme. Entre altres, va crear l’Escola Nova Unificada, que volia donar l’oportunitat i l’accés als estudis dels fills dels treballadors. Actualment, aquest caire polític i reivindicatiu que tenien les associacions s’ha perdut, però segueixen existint com a motor d’activitats culturals, socials i com a un lloc on es volen oferir uns serveis que manquen en la institució pública.

Alomà y la obra del CENU en Tarragona from Ramon Gras on Vimeo.