L'activitat industrial havia sigut, durant l'època de major esplendor, el motor econòmic de Barcelona, de les ciutats en general. Aquesta activitat, a la ciutat comtal, es concentrava en major part al Poblenou. Actualment, l'activitat productiva i econòmica ja no va associada a polígons industrials de baixa densitat, sinó a edificis alts, gratacels que s'aixequen sobre la ciutat com icones de cada una de les empreses a les que representa. Aquest canvi en la fisionomia de la ciutat en funció del seu desenvolupament econòmic justifica, en certa mesura, les actuacions que s'han anat fent al Poblenou, al 22@. El districte es promociona com a nou centre d'activitat econòmica, com a àrea d'innovació i de desenvolupament tecnològic, impulsant la ciutat de Barcelona a la vanguardia de la nova societat tecnològica a nivell internacional. Aquesta aposta de canvi en quant a activitat del barri va associada a tota una sèrie d'actuacions urbanístiques que contemplen des de la requalificació del sòl fins a la millora dels sistemes actuals.
No obstant, el pla del 22@ està sota crítica constant, tant pels habitants del barri com per diferents sectors professionals. D'entrada, a nivell urbanístic, sembla que els paràmetres amb els que s'està treballant no tenen gaire a veure amb el model de ciutat que coneixem. Amb un índex d'edificabilitat relativament baix en relació a la densa Eixample, el més preocupant és la relació entre el sostre productiu respecte del sostre econòmic. En un barri on l'activitat es desenvolupa bàsicament de dia, què passa quan s'acaba la jornada laboral? Està demostrat amb centenars d'exemples que la zonificació en l'urbanisme presenta més problemes que ventatges. La ciutat moderna hauria d'anar encaminada cap a un model de mescla d'usos sostentada des d'una perspectiva real. I a Barcelona l'alcaldia peca de voler projectar la ciutat a on més amunt pugui arribar, oblidant a vegades que aquesta ciutat la constituim milers de persones que hi vivim i hi treballem, que ens hi desplacem, que hi estudiem, i que veiem contínuament com els plans d'actuació en matèria d'urbanisme i arquitectura estan pensats per atraure turistes i inversors, deixant en un segon pla els que realment "utilitzem la ciutat".
Una altra qüestió que emboira tot el pla del 22@ és el tema del patrimoni arquitectònic. Debats constants sobre la necessitat o no de conservar les fàbriques que parlen del que era Barcelona en l'època fabril. Si bé la memòria arquitectònica sempre enriqueix perquè permet una ciutat de contrastos que parli de l'avui i de l'ahir, crec que la ciutat és un organisme viu que està, ha d'estar, en constant renovació, per tal d'anar-se adequant a la realitat del seu temps. Per això penso que, si bé hi ha algunes peces que trobo adequat conservar, no tan pel valor purament arquitectònic, sinó també per haver-se convertit en símbols d'un barri i d'una època, no crec que haguem de posar-nos les mans al cap per aquest tema.
