La problemàtica del barri comença amb la decisió de construir un polígon industrial apartat que no genera vida. Actualment, ens trobem en un barri de construccions i urbanització degradats on li cal una rennovació d’usos i millora de l’urbanització. A més, aquest barri ha passat a formar part d'un nou centre urbà i les noves intervencions per transformar les problemàtiques de la zona s'han dut a terme sota el pla anomenta 22@. En aquest pla es busca la varietat d'usos que fuig de la divisió ciutat de treball, ciutat dormitori.
Un dels principals problemes es l'excessiva heterogeneitat del barri i el perill d'augmentar-ne la dispersió. En els seus inicis el barri ja estava format per dues realitats: la indústria i la vivenda de baix cost, però tot i així tot junt formava un únic teixit. Actualment ens trobem amb la problemàtica d'un barri que s'està transformant i on hi conviuen l'antic i el nou sense mesclar-se ni tenir-se en compte. Es xocant veure com un carrer ple de forats hi conviuen un edifici on la pintura cau a troços i un altre on el mur cortina s'eleva imponent amb una arquitectura high-tech que poc té de respectuosa. Podem afegir, a més, que d'entre els edificis nous també hi manca una falta de coherència. La voluntat de la majoria es ser singulars, destacar sobre la resta i tancar la mirada a la història de l'entorn. Caldria apostar més pel camí que han seguit algunes construccions que han apostat per la recuperació i manteniment dels edificis patrimonials amb una restauració i adaptació als nous usos. Es l'exemple de "Cal Framis" del Jordi Badia, una antiga fàbrica que es va catalogar com a edifici patrimonial i segons el meu punt de vista, es una de les millors intervencions de tot el 22@.
A Tarragona no tenim cap barri que hagi sofert aquest tipus de canvi. El que si que queda clar es justament aquesta absència de mescla entre industria i vida quotidiana, ja que la industria sempre ha estat desvinculada del centre urbà. Al contrari de Barcelona, a Tarragona la industria petroquímica s’ha instal·lat tota ella al llarg de tot el territori del Camp de Tarragona i actualment forma un dels paisatges més sobrecollidors de la indústria del pais. En aquest cas, la desvinculació ha estat marcada per les dimensions de la indústria, ja que han estat necessaries moltes hectàrees per abastir la superfícies d'aquestes indústries. La vida i el comerç han quedat resguardats en els nuclis urbans i el treball a les fàbriques sempre ha necessitat de transport.
Un dels principals problemes es l'excessiva heterogeneitat del barri i el perill d'augmentar-ne la dispersió. En els seus inicis el barri ja estava format per dues realitats: la indústria i la vivenda de baix cost, però tot i així tot junt formava un únic teixit. Actualment ens trobem amb la problemàtica d'un barri que s'està transformant i on hi conviuen l'antic i el nou sense mesclar-se ni tenir-se en compte. Es xocant veure com un carrer ple de forats hi conviuen un edifici on la pintura cau a troços i un altre on el mur cortina s'eleva imponent amb una arquitectura high-tech que poc té de respectuosa. Podem afegir, a més, que d'entre els edificis nous també hi manca una falta de coherència. La voluntat de la majoria es ser singulars, destacar sobre la resta i tancar la mirada a la història de l'entorn. Caldria apostar més pel camí que han seguit algunes construccions que han apostat per la recuperació i manteniment dels edificis patrimonials amb una restauració i adaptació als nous usos. Es l'exemple de "Cal Framis" del Jordi Badia, una antiga fàbrica que es va catalogar com a edifici patrimonial i segons el meu punt de vista, es una de les millors intervencions de tot el 22@.
A Tarragona no tenim cap barri que hagi sofert aquest tipus de canvi. El que si que queda clar es justament aquesta absència de mescla entre industria i vida quotidiana, ja que la industria sempre ha estat desvinculada del centre urbà. Al contrari de Barcelona, a Tarragona la industria petroquímica s’ha instal·lat tota ella al llarg de tot el territori del Camp de Tarragona i actualment forma un dels paisatges més sobrecollidors de la indústria del pais. En aquest cas, la desvinculació ha estat marcada per les dimensions de la indústria, ja que han estat necessaries moltes hectàrees per abastir la superfícies d'aquestes indústries. La vida i el comerç han quedat resguardats en els nuclis urbans i el treball a les fàbriques sempre ha necessitat de transport.
