divendres, 31 de desembre de 2010

Collserola


La muntanya-parc . Sempre present i en continua relació amb la ciutat i el mar. És doncs, ciutat de mar i muntanya, i d’això gaudim tots els que hi vivim. Hagis anat o no, quan camines per Barcelona la direcció sempre és la mateixa: llobregat-besós o mar-muntanya. Tothom n’és partícep de la seva presència i qui poc a poc va pujant i travessant aquells últims barris de pendents privilegiades, finalment, s’enfonsa en un bosc de pins i alzines, agraïdament frondós. I el què fins ara s’ha sabut controlar i protegir.

Gràcies a l’explicació, i per si estàs acostumat a caminar per Collserola, sabem que poc a poc hem anat arribant a un equilibri entre fauna, flora i edificació, en fi, aquest ésser humà que estranyament no deixa les coses intactes...en aquest cas, sembla haver sigut controlat a temps, de manera que ara per ara Collserola sigui un parc i una muntanya i un pulmó del que tots podem sentir-nos orgullosos.

Al Prat no tenim cap muntanya, ja que estem a la plana del Llobregat, però sí hem sabut aprofitar la transició entre el poble i el mar. I dic mar perquè no es tracta de la platja de qualsevol ciutat, és una platja al costat d’un bosc, que gràcies a ser espai natural ha limitat la construcció insana d’edificacions que se l’haguessin menjat literalment. No existeix doncs una primera línea de mar, així que no ha aparegut aquell passeig marítim de rajoles blanques i vermelles, de restaurants i pizzeries un cada 10 metres.

Ara és un espai natural, i fins i tot amb espècies d’aus autòctones i actualment protegides. Per un motiu o per un altre, som afortunats d’oferir un espai verd, que et permeti fugir de la ciutat i endinsar-te en un altre ritme de vida tants cops com desitgem.