Cases i costums de petita escala però amb un futur pròxim a gran escala. És el que acaba passant en barris amb les condicions de Bon Pastor. Malauradament ja des del inici de plantejament d’aquests tipus d’actuacions s’enfoca cap aquest camí. Són construccions ràpides, sense mínims ni límits, sense pensar en qui hi viuen, i sí quants hi viuen. Responen a necessitats del moment i solen ser incapaces d’assolir les transformacions que es requereixen per seguir el ritme de vida de les ciutats, com Barcelona. Són construccions de manual que conscientment no compleixen la mateixa normativa, i dic conscientment perquè mai és el motiu verídic però sí l’excusa perfecte per acabar expropiant i fer un nou barri, que no deixa de ser un nou negoci. Per tant, aquesta falta de recursos, aquestes condicions insalubres, i creixement sense control ni seguretat és el que fa necessari la renovació dels barris. I aquesta necessitat existeix, tot i que la mateixa gent del barri no la accepti, per un motiu o per un altre.
Sí s’ha de renovar, però la política mai ajuda a tothom. Es perjudica a la majoria o no del barri. Perquè la construcció la renoven inicialment a millor, però els costums no, els destrueixen. Al Prat, a la barriada de Sant Cosme, en el seu inici eren cases igual, que responien a la feina de conreu o d’indústria del poble. I un cop “renovat” era dels barris més conflictius.. augmentar el número de pisos no millora el barri tal i com normalment es vol vendre. En aquest cas, va augmentar el número de delinqüència. Ara, després d’haver especulat de nou, és quan s’està començant una política de integració. Amb nous plans d’actuacions que realment funcionen. Són temes que, per experiència, haurien de veure’s reflectit a la renovació de nous barris com el de Bon Pastor, que inevitablement han de transformar-se, però no desaparèixer.
