imatge: el peveter olímpic, un dels símbols de Barcelona'92. Montjuïc, Barcelona.
Amb les olimpíades de 1992, Montjuïc deixa de ser la muntanya dels residus per vestir-se de gala de cara al món. Fins al moment la muntanya va ser explotada a nivell de recursos naturals, fins que es va aturar, i era rebutjada pel poble (perquè el castell estava sota domini militar i pel que representava a nivell polític). Això va fer que hi anessin a parar piles de residus, i el cementiri. El moment de les olimpíades, i la decisió de posar-hi les instal·lacions olímpiques, marquen un punt d’inflexió. Actualment, acull equipaments molt diversos, la zona militar ha deixat de ser-ho i el castell està obert al públic, s’intenta facilitar-ne l’accés, és seu d’arquitectura, art i cultura, i s’hi fan esdeveniments de tota mena dirigides a gent d'edats molt diferents. Em recorda el Bois de Boulogne a Paris, un gran espai verd, amb molt de bosc, també rebutjat per la població per algunes de les activitats que s’hi practiquen. Amb el temps també intenten rentar-li la cara, i canviar-ne la imatge que en té el món. Em recorda a Montjuïc perquè sense tenir-los dins del bosc, però molt a la vora (al mateix 16ème arrondissement), hi ha l’arc de la Défense i el centre de negocis, el camp de futbol Parc des Princes, i el camp de tenis de renom mundial Roland Garros. Podríem dir que per la proximitat al Bois de Boulogne, aquests equipaments econòmics, turístics i esportius complementen el parc (com a espai natural) i en diversifiquen les activitats, com passa a Montjuïc. Tant debò arribi un dia per tots dos en que ja ningú recordi el perquè es van arribar a rebutjar, els accessos siguin més fàcils, i les activitats de tot tipus atreguin a la població. Que puguem anar-hi pel plaer de gaudir d’un gran parc a la ciutat i perquè les activitats que s'hi fan o el que hi trobem sigui prou interessant (i que ja ningú pensi en els motius del rebuig o en posar-hi un equipament que la ciutat no vol).
