dilluns, 18 d’octubre de 2010

La muntanya oblidada

La transformació de Montjuic per les Olimpiades va dotar la muntanya d’un gran nombre d’equipaments. No obstant, com a barcelonina, són comptades les vegades que hi pujo tot i la seva proximitat, per una barreja d’entre mandra perquè no és fácil arribar-hi i de desgana perquè no està pensada per passejar-hi com a vianant. Un dels majors atractius de Montjuic al meu parer són les vistes que es tenen des de la vessant sud de la muntanya cap a la Barcelona que no surt a les guies, la ciutat dels contenidors de colors, de les grues, dels grans dipòsits i les xemeneies de fum, i més enllà, la torre de control de l’aeroport. El veritable motor de Barcelona no es deixa veure des de la plàcida Cerdanyola, sinó és Montjuic que amb la seva posición estratégica separa el davant i el darrera de la ciutat.

D’una manera força similar, Monsanto fa de límit entre el centre de la ciutat i la corona de barris humils que inicialment eren sobretot residencials, però que mica en mica han anat guanyant identitat. La muntanya és el pulmó de la ciutat, ofereix gran quantitat d’instal·lacions per l’oci i l’esport entre l’abundant vegetació. En aquest cas encara és més exagerada la dificultat per arribar-hi, i això té diverses conseqüències. Per una banda, la poca afluencia de gent, i per l’altra, el difícil contacte de la muntanya amb la perifèria de la ciutat. Això provoca que hi hagi problemes sobretot de caire social, fins al punt que els mateixos habitants de la capital portuguesa recomanen que no se t’hi faci de nit. 

 
Potser l’origen militar de les dues muntanyes han fet arrelar inconscientment una certa antipatia, o simplement el fet de saber-se vivint tan aprop de la muntanya i no poder-hi accedir s’ha anat heredant i, malgrat tantes activitats que s’hi desenvolupen a les respectives muntanyes, encara segueixen sent desconegudes pels ciutadans.




   Monsanto i les vistes, Lisboa i Alfragide