Gràcia és un barri paradigmàtic. El que havia sigut un poble del qual els seus habitants en sortien per anar a la ciutat, ara és un segon centre, una zona que forma part de la ruta turística obligada d'aquesta Barcelona que pensa més amb els que la visiten que amb els que hi vivim. Potser aquest canvi s'ha anat produint gradualment al llarg dels anys, però als meus ulls ja n'he notat molt. D'aquells primers vespres que sortia del meu barri de Sants per anar al Verdi amb els amics, i acabavem les nits de primavera i estiu asseguts a la Plaça del Sol o de Rius i Taulet (o de la Vila, o del campanar), a les mateixes nits de cinema no gaires anys més tard, he notat un canvi important. Les botigues s'han adaptat als horaris dels cinemes, han nascut nous negocis iniciativa de joves bohemis que estan realitzant el seu somni de fabricar joies, sabates o roba de disseny propi, pels carrers s'hi poden sentir diverses llengües de la unió europea i molt poques de més enllà, han proliferat els restaurants de menjars exòtics des del Liban fins a Etiopia.... Com deia el professor Antoni Ramon, Gràcia està de moda, sigui per l'escola de disseny, per l'oferta d'oci, o per una fama que s'ha guanyat a pols, però que ha propiciat un canvi sobretot social.
El paradigma rau en què malgrat tot, Gràcia conserva un aire d'autenticitat, un sentiment de barri, entre els habitants i comerciants de la zona. Malgrat l'evident pujada de preus que ha provocat aquest salt progressiu a la fama, els graciencs mantenen una vinculació forta amb el barri, cosa que s'evidencia, entre d'altres coses, amb l'activitat de les diverses associacions i institucions del barri, l'existència de botigues que no han fet cas del pas dels anys (com un local de queviures a Aulestià i Pijoan on pagues la dotzena d'ous a preu d'or, però t'endús unes quantes batalletes de regal), i sobretot, l'activitat a les places i carrers. La qualitat de l'espai públic d'aquest barri no tant en quant a urbanització, sinó pel que fa a la dimensió de les places, la relació entre elles, el tamany dels carrers i l'encertat projecte de peatonalització de molts d'ells fan que el barri segueixi sent atractiu pels qui hi han viscut sempre, i ho sigui pels qui l'estant descobrint. Això sí, sempre acaben perdent els qui hi viuen, en aquest cas, per la pujada del preu de l'habitatge i per les contínues reivindicacions que vetllen per la tranquil·litat del barri.
La plaça de les dones del 36
La plaça del Diamant
A Lisboa hi ha un barri tan paradigmàtic com Gràcia, però al meu parer, bastant més agreujat. La similitud amb Gràcia no és per les placetes, que en el cas de Lisboa no n'hi ha, sinó per la seqüència de carrerons. És Bairro Alto, l'epicentre de l'activitat nocturna de la ciutat portuguesa, amb innumerables bars i restaurant, a més de les cases de fado. El barri no ha sofert gaires modificacions físiques des del segle XVIII fins ara, que s'està apostant per rehabilitar molts edificis, cosa que fa que estigui força degradat, però en canvi ha patit una enorme transformació social. Era el barri dels intel·lectuals, freqüentat i habitat per periodistes, escriptors i estudiants, però també era el barri dels mariners, de llocs de mala fama i de molta prostitució. Actualment segueix havent-hi ambient d'estudiants al voltant de l'escola de belles arts, però la resta del barri està ben adormit (s'hi cola de tan en tan un turista despistat) fins al vespre quan obren els bars i restaurants. Fins i tot les botigues obren les seves portes a mitja tarda, amb una oferta de productes bastant selectes, és també quan els carrers comencen a omplir-se de gent amb gots a la mà fins ben entrada la nit, i és també quan els veïns que hi viuen comencen a dubtar si aquella nit podran dormir o no, sigui el dia que sigui de la setmana.
El dia...
...i la nit dels carrers de Bairro Alto
